jueves, enero 31, 2008

Te perdono, Maradona, pero lo hiciste genial


Maradona pide perdón por "la mano de Dios"
Londres, 31 ene (EFE).- Diego Armando Maradona ha pedido perdón por el famoso gol que marcó con "la mano de Dios" a Inglaterra en el Mundial de México (1986), según una entrevista que publica hoy el diario "The Sun".
"Si pudiera disculparme, viajar atrás y cambiar la historia, lo haría", admitió Maradona, quien ha visitado esta semana el Reino Unido, donde se ha sentido "muy feliz" porque los aficionados británicos le han llamado "leyenda" al pedirle autógrafos.
Hasta ahora, el astro argentino, de 47 años, nunca se había disculpado por aquel tanto, que dio por válido y sin titubear el árbitro tunecino Alí Bennaceur.
En su momento, el mítico "numero diez" explicó que consiguió el gol "un poquito con la cabeza de Maradona y un poquito con la mano de Dios".
Pese a todo, precisó el otrora delantero al periódico británico, "el gol sigue siendo un gol, Argentina se proclamó campeona del Mundial y yo fui el mejor jugador del mundo".
"No puedo cambiar la historia. Todo lo que puedo hacer es seguir adelante", zanjó el "Pelusa".
Veintidós años después de aquel partido de cuartos de final, en el que Argentina eliminó a Inglaterra por dos goles (los dos de Maradona) a uno, el fútbol inglés aún recuerda -y debate- con escozor e indignación la "diablura" del argentino.
De hecho, la enorme polémica que rodeó al "gol de la mano de Dios" ha ensombrecido en Inglaterra el soberbio tanto que Maradona marcó -esta vez "por lo legal"- en aquel inolvidable choque.
Cuatro minutos después del gol "divino", el "pibe de Fiorito" enseñaba al mundo su gran obra maestra: el tanto más bello en la historia de los Mundiales.
La jugada duró escasamente diez segundos, en los que "El Diego" recorrió sesenta metros con el balón controlado, esquivó nada menos que a seis jugadores ingleses y tocó suavemente el balón ante la salida del guardameta Peter Shilton. EFE

sábado, enero 19, 2008

Els w.c. i els pubs d'Alcoi (reproduït del www.alcoidigital.com)

Jo no he vingut ací ha ocultar-li la veritat a ningú!: els lectors del Freaks-play, dels quals potser n’és vostè un, es troben entre els consumidors menys exigents i amb un criteri més lamentable del país, a més de presentar taxes d’analfabetisme quasi medievals. I això no ho dic jo, sinó l’última enquesta del CIS (Las Vegas, no aquell del Coronado, je, je... ho veu?... ai...).
Fidel al seu indestructible compromís, però, qui açò amargament subscriu, assumeix la seua part de responsabilitat en els deplorables esdeveniments que han portat els seus adorats lectors a tan vergonyosa decadència i promet reprendre, des d’este mateix paràgraf, l’altruista senda didàctica que mai hagueren d’haver abandonat els seus volubles passos digitals, amb el fi de conduir tot aquell que vulga seguir-lo fins a un nivell d’exigència i refinament equiparable al dels sofisticats consumidors de El Piponazo.
I res millor que començar amb allò que, en opinió d’este humil Pigmalió, constitueix atribut indispensable del sibarita genuí, però que sovint oblida qui, de bona fe, aspira a esdevenir-ne. Perquè, si bé es troba a l’abast de qualsevol golafre triar, amb relatiu èxit, el tavernari indret on perpetrarà la seua grollera vetllada, en funció del prestigi de la cuina o la qualitat dels destil•lats, només els escollits apreciaran la necessitat de proporcionar l’entorn idoni per a la plaent evacuació de les seues exquisides deglucions, aprofitant així totes les possibilitats de gaudi que, en el seu efímer itinerari fisiològic, aquelles els ofereixen. Sí, estic parlant d’on pixar el Chivas i on cagar els Ferrero Roche (al cap i a la fi, vostè sempre havia sospitat que el menjar de més d’un establiment alcoià havia estat elaborat per a assaborir-lo amb el cul).
El Autobús. Segon mitjà de transport favorit de Melendi.El local de moda a la Muntanya deu, sens dubte, la seua populosa concurrència a la perfecta simbiosi existent entre els seus sol•licitats urinaris i el seu virtuós DJ. Amb un inquietant paregut amb el psicòpata “recluta patoso” de “La jaqueta metàl•lica”, l’artista esmentat, ens convida cada cap de setmana, des de la seua fictícia cabina d’autobús, a saturar en massa uns excusats de capacitat clarament insuficient.
Per si no fóra poc amb tan palès desequilibri entre oferta i impacient demanda, les dificultats se li multiplicaran si la motivació que l’anima, a vostè, és la de recollir-se per a meditar en els difunts avantpassats del susdit “conductor”, perquè seure en les tasses d’este Autobús resulta més perillós que pilotar un Airbús amb Melendi de copilot. Recomanem, doncs, l’excreció oral, molt més higiènica que la rectal, en resposta al ritme desenfrenat d’un vehicle on la Biodramina només li funcionarà si l’utilitza per a taponar-se les orelles.
I si, en acabar, està sonant una de Melendi (fet que es dóna amb una freqüència i puntualitat que ja la volgueren els autobusos municipals), fixe’s en el rostre convulsat del “recluta patoso”. Diuen que és en eixos moments quan, dins de la seua pertorbada ment, està atropellant, en homicida èxtasi, tot aquell que troba pel camí.
El Hobby. Per a rates, bacteris i nostàlgics.Si és vostè, com done per suposat si ha arribat fins ací, una persona sensible que, a més, ha assolit ja una certa edat, potser no podrà reprimir una emotiva llagrimeta cada volta que xafe l’empastifat terra dels lavabos d’este clàssic alcoià. Cada volta que contemple aquell cubata que es va deixar a mitges, en la voreta de la tassa, aquell primer “nocturno” de l’institut (i que, prodigiosament, ha anat augmentant i disminuint (!) el seu multicolor contingut amb el pas dels anys) o aquells vòmits ressecs amb què “recluta patoso” va decorar la sacrosanta estància quan el seu cap encara tenia menys entrades que el diccionari de sinònims de Melendi.
Un cop més, però, hem de lamentar com d’inapropiades resulten estes instal•lacions per a fer de ventre i que, qui tal cosa pretenguera, quedaria tan frustrat com els qui esperàvem, per a la màgica nit del 5 de gener, el fetge novet que li vam encomanar a “L’Arca de Zoé”. No obstant, qui només aspire a buidar la bufeta estarà d’enhorabona (tant ells com elles, perquè, si bé s’han donat casos de dones que han entrat al Hobby, s’ha de dir que també ho feien plantades), perquè podrà experimentar, tan vivament com si allí realment estiguera (amb l’efecte suggestiu de la música, la immundícia i els vapors), la sensació única d’estar orinant sobre la parisenca i caòtica tomba del mateix Jim Morrison.
Porta principal de l’església de Santa Maria. “... mojado se levanta”.Aquells dies assenyalats, quan hi ha revetlla a la Plaça d’Espanya o a la de Dins, l’incontinent assenyat s’oblidarà dels impersonals i incòmodes vàters portàtils i donarà un refrescant passeig fins a la plaça del Fossar, on podrà practicar, sota un cel estelat, les úniques activitats possibles, amb els orificis implicats, amb què no hi ha perill d’incórrer en pecat mortal. A més d’assistir meravellat al miracle del café licor, perquè una poma i una pera mai seran dues pomes, però, si les rega amb mentireta, es transformaran en un odorós cogombre.

En fi, que jo, almenys, preferisc el Romànic, però no són eixos moments per a posar-se esnob.

Jesús Bernabeu & Esteve.Dedicat a SS. MM. els Reis Mags d’Orient.

lunes, enero 14, 2008

Sesiones de alcoyanía: Nuestros mitos.


Iniciamos con esta columnita una serie de reflexiones socio-antropológicas con las que pretendemos dar a conocer al resto del mundo explorado y por explorar cómo somos realmente los alcoyanos. Una especie que goza de un excelente estado de salud, que supera con total normalidad las adversidades y que sobrevive a cualquier catástrofe imperialista –entiéndase la globalización-.

Lo primero que debemos destacar de esa raza genuina llama alcoyana, es la devoción que cada uno de sus indígenas demuestra única y exclusivamente por dos asuntos: El Club Deportivo Alcoyano y los Moros y Cristianos. Son dos instituciones, dos sentimientos, dos movimientos artísticos no perecederos capaces de soportar cualquier crisis económica –o de cualquier tipo- hasta el punto de perder el norte por su defensa. ¡Contra los agresores de Sant Jordiiiii!

Estoy tan seguro de ello (porque lo vivo en primera persona, por lo tanto, esta reflexión debe entenderse como una confesión), que cuando el mundo se acabe, cuando el Sol deje de calentar la Tierra, cuando el juicio final se haya fallado… en ese instante previo al apagón definitivo, alguien gritará: ‘Deportivo, Deportivo’. Y más de sesenta y cinco mil personas dejarán de existir ‘fent una formatea per Sant Nicolau’.

Nadie puede rebatir esta verdad incuestionable. No tienen más que preguntarle a Ramón Climent cuántos CIUDAD se venden el día de Sant Jordi o cuando el Alcoyano juega una promoción. O si entran en http://www.alcoidigital.com/, comprobarán que las noticias más visitadas son las que hacen referencia al Deportivo y a las peripecias de nuestra fiesta.

Nunca antes –creo que la última vez fue la manifestación de las trabajadoras de Bambú- ha salido tanta gente a manifestarse por Sant Nicolau. La fecha clave, la de los récords fue la del 22-23 y 24, que lejos de ser un lema de un anuncio de estiramiento de pene, reclamaba la perpetuidad de esos días del mes de abril como los únicos para nuestros festejos. En cuanto al Deportivo, cualquier alcalde que se ha preciado ganar en Alcoy unas elecciones, ha tenido que…

Asumir una deuda de 300 millones de pesetas (Sanus), respaldar el equipo hasta que subiera a Segunda B (Peralta) o construir una Grada nueva (Sedano). No hay teniente alcalde sin Alcoyano de la mano. Así somos.


En el capítulo segundo de esta entrega de alcoyanía les hablaré de los tópicos hablados. Pero les avanzo uno: ¿Por qué los alcoyanos en fiestas de Navidades nos las felicitamos con un simple, Felices?
Xei, Felices