sábado, enero 19, 2008

Els w.c. i els pubs d'Alcoi (reproduït del www.alcoidigital.com)

Jo no he vingut ací ha ocultar-li la veritat a ningú!: els lectors del Freaks-play, dels quals potser n’és vostè un, es troben entre els consumidors menys exigents i amb un criteri més lamentable del país, a més de presentar taxes d’analfabetisme quasi medievals. I això no ho dic jo, sinó l’última enquesta del CIS (Las Vegas, no aquell del Coronado, je, je... ho veu?... ai...).
Fidel al seu indestructible compromís, però, qui açò amargament subscriu, assumeix la seua part de responsabilitat en els deplorables esdeveniments que han portat els seus adorats lectors a tan vergonyosa decadència i promet reprendre, des d’este mateix paràgraf, l’altruista senda didàctica que mai hagueren d’haver abandonat els seus volubles passos digitals, amb el fi de conduir tot aquell que vulga seguir-lo fins a un nivell d’exigència i refinament equiparable al dels sofisticats consumidors de El Piponazo.
I res millor que començar amb allò que, en opinió d’este humil Pigmalió, constitueix atribut indispensable del sibarita genuí, però que sovint oblida qui, de bona fe, aspira a esdevenir-ne. Perquè, si bé es troba a l’abast de qualsevol golafre triar, amb relatiu èxit, el tavernari indret on perpetrarà la seua grollera vetllada, en funció del prestigi de la cuina o la qualitat dels destil•lats, només els escollits apreciaran la necessitat de proporcionar l’entorn idoni per a la plaent evacuació de les seues exquisides deglucions, aprofitant així totes les possibilitats de gaudi que, en el seu efímer itinerari fisiològic, aquelles els ofereixen. Sí, estic parlant d’on pixar el Chivas i on cagar els Ferrero Roche (al cap i a la fi, vostè sempre havia sospitat que el menjar de més d’un establiment alcoià havia estat elaborat per a assaborir-lo amb el cul).
El Autobús. Segon mitjà de transport favorit de Melendi.El local de moda a la Muntanya deu, sens dubte, la seua populosa concurrència a la perfecta simbiosi existent entre els seus sol•licitats urinaris i el seu virtuós DJ. Amb un inquietant paregut amb el psicòpata “recluta patoso” de “La jaqueta metàl•lica”, l’artista esmentat, ens convida cada cap de setmana, des de la seua fictícia cabina d’autobús, a saturar en massa uns excusats de capacitat clarament insuficient.
Per si no fóra poc amb tan palès desequilibri entre oferta i impacient demanda, les dificultats se li multiplicaran si la motivació que l’anima, a vostè, és la de recollir-se per a meditar en els difunts avantpassats del susdit “conductor”, perquè seure en les tasses d’este Autobús resulta més perillós que pilotar un Airbús amb Melendi de copilot. Recomanem, doncs, l’excreció oral, molt més higiènica que la rectal, en resposta al ritme desenfrenat d’un vehicle on la Biodramina només li funcionarà si l’utilitza per a taponar-se les orelles.
I si, en acabar, està sonant una de Melendi (fet que es dóna amb una freqüència i puntualitat que ja la volgueren els autobusos municipals), fixe’s en el rostre convulsat del “recluta patoso”. Diuen que és en eixos moments quan, dins de la seua pertorbada ment, està atropellant, en homicida èxtasi, tot aquell que troba pel camí.
El Hobby. Per a rates, bacteris i nostàlgics.Si és vostè, com done per suposat si ha arribat fins ací, una persona sensible que, a més, ha assolit ja una certa edat, potser no podrà reprimir una emotiva llagrimeta cada volta que xafe l’empastifat terra dels lavabos d’este clàssic alcoià. Cada volta que contemple aquell cubata que es va deixar a mitges, en la voreta de la tassa, aquell primer “nocturno” de l’institut (i que, prodigiosament, ha anat augmentant i disminuint (!) el seu multicolor contingut amb el pas dels anys) o aquells vòmits ressecs amb què “recluta patoso” va decorar la sacrosanta estància quan el seu cap encara tenia menys entrades que el diccionari de sinònims de Melendi.
Un cop més, però, hem de lamentar com d’inapropiades resulten estes instal•lacions per a fer de ventre i que, qui tal cosa pretenguera, quedaria tan frustrat com els qui esperàvem, per a la màgica nit del 5 de gener, el fetge novet que li vam encomanar a “L’Arca de Zoé”. No obstant, qui només aspire a buidar la bufeta estarà d’enhorabona (tant ells com elles, perquè, si bé s’han donat casos de dones que han entrat al Hobby, s’ha de dir que també ho feien plantades), perquè podrà experimentar, tan vivament com si allí realment estiguera (amb l’efecte suggestiu de la música, la immundícia i els vapors), la sensació única d’estar orinant sobre la parisenca i caòtica tomba del mateix Jim Morrison.
Porta principal de l’església de Santa Maria. “... mojado se levanta”.Aquells dies assenyalats, quan hi ha revetlla a la Plaça d’Espanya o a la de Dins, l’incontinent assenyat s’oblidarà dels impersonals i incòmodes vàters portàtils i donarà un refrescant passeig fins a la plaça del Fossar, on podrà practicar, sota un cel estelat, les úniques activitats possibles, amb els orificis implicats, amb què no hi ha perill d’incórrer en pecat mortal. A més d’assistir meravellat al miracle del café licor, perquè una poma i una pera mai seran dues pomes, però, si les rega amb mentireta, es transformaran en un odorós cogombre.

En fi, que jo, almenys, preferisc el Romànic, però no són eixos moments per a posar-se esnob.

Jesús Bernabeu & Esteve.Dedicat a SS. MM. els Reis Mags d’Orient.

2 comentarios:

Todavía te queremos dijo...

¿Qué tal una edición bilingüe con traducción al castellano? Cojones, que así no nos enteramos los paletos. Besiños, profe.

Anónimo dijo...

a mi, definitivament, m'agrada més la porta de la porta de l'església de Santa Maria... és, no sé, com més íntim! :)